ATURADA TÈCNICA

AQUEST BLOG ESTÀ EN PAUSA

PERDONAU LES MOLÈSTIES

Segona excusa

El capítol d'avui s'aplaça al cap de setmana.

Uns guanyen Premis Ramon Llull, i altres no sabem ni com aferrar aquí l'Adsense per pagar-nos un cafè cada dos mesos.

Perdonau.
Qüestions personals i laborals m'han impedit avui tenir el temps necessari per això.

Capítol 12

Dramatis Personae

França.- Cambrera, 18 anys.
Miquel Vidal.- Escriptor insomne, 74 anys.
Aina.- Professora d'universitat amb problemes.
Sandro.- Borratxo petit i rabassut. Guixaire. 34 anys.
Tete.- Borratxo. Guixaire. 39 anys.
Nen.- Entre 7 i 9 anys.

Escenari

Interior d'una cafeteria d'estètica nord-americana. Nit. A l'esquerra, la barra, amb dos homes , Sandro i Tete, visiblement borratxos, tenen una bossa amb alguna cosa a dins. A una taula a la dreta, asseguts, un home de 74 anys, Miquel Vidal, i una al·lota pèl-roja, Aina. França, la cambrera, està dreta i té els braços recolzats sobre la taula de Miquel i Aina.

Al fons, una porta que condueix a la cuina.
Una ràdio emet un programa musical.

Sandro.- (Des de la barra, a França) Posa'ns una altra ronda!
França.- (A Miquel Vidal a la taula) Només fa dos dies que treballo aquí, ajudi'm.
Miquel.-No puc, senyoreta. No m'agrada ficar-me en problemes. Digui'm, què li dec.
Tete.- Que no l'has sentit o què?
França.- (Als borratxos) Sí. Venc. (La cambrera es dirigeix darrera la barra)
Sandro.- Aviadet.

Silenci. Na França lis serveix i mentre posa els tassons sobre la taula, Tete l'agafa del braç.

França.- Amolla'm.
Tete.- Ets un bombó, ho saps?
França.- Amolla'm, me fas mal.
Sandro.- Què't diuen?
França.- Que m'amollis, cony!
Tete.- (Riallada) Uh... Ets una fera, monada...

Miquel Vidal s'aixeca de la taula i s'apropa a la barra, on es recolza.

Miquel.- (A França) Faci el favor de cobrar-me.
Sandro.- Ara no pot.
Tete.- (Riallades, mentre forceja amb França, que intenta alliberar-se) Shh, posa't tranquila, menuda...

França aconsegueix amollar un braç, rapinya la cara a Tete.

Tete.- Puta!
Miquel.- Em cobra per favor?
Sandro.- Mala puta!

França corre cap a la porta però Sandro l'agafa i la llança al terra.

Sandro.- S'ha acabat!
Aina.- (Que s'ha aixecat i es troba al centre de la cafeteria) Deixa-la! Però què fas?

Sandro colpeja a França.

Sandro.- Has d'aprendre a tractar com cal als clients!
Aina.- Que la deixis! Deixa-la!
Tete.- (Ha tret una pistola de la bossa i apunta a na Aina) Tu calla!
Miquel.- Posi's tranquil, per favor. Caldria calma...
Tete.- Tu tanca la puta boca si no vols prendre mal!

Sandro, que ha continuat bufetejant a na França, s'ha aixecat i s'ha dirigit a Tete. Mentre tant n'Aina s'ha dirigit a consolar a na França.

Sandro.- Dona-me-la.
Tete.- Què?
Sandro.- Que me donis la pistola!
Tete.- No.
Sandro.- Merda.

Sandro explora el local, va d'una part a una altra, nerviós. Tete es dirigeix a on hi ha na França i n'Aina, a la qual empeny amb força cap a un racó. Després aixeca la falda de França amb la pistola.

Miquel.- Crec que aquesta situació no ens afavoreix a cap. Facin una copa, facin les que vulguin... però deixi'ns anar. Això no els beneficia en res...
Sandro.- Escolta'm puta vell, és el darrer avís que et faig, et queda clar?
Miquel.- Pensi-ho, però, no és bo...
Sandro.- A la merda, cap a la cuina!

Sandro agafa fort del coll a Miquel i el porta cap a la cuina, però Miquel es resisteix amb força. Finalment Sandro l'empeny a la cuina i tanca la porta.

Aina.- (A Tete. Cridant.) Fill de puta! Però què fas?

Sandro s'ha apropat a n'Aina i l'agafa dels cabells. La condueix amb força cap a la cuina, on la tanca. Després s'apropa a Tete.

Sandro.- (A França) Fes bondat ara. (A Tete) Fes via. Si ho has de fer, fes-ho ja. Aviat. Aviat, que jo també en vull. Sabrà el que és bo aquesta porca.
França.- (Ploriquejant) Nononono, per favor, nono. No per favor...

Tete deixa la pistola a un costat i es comença a descordar els pantalons. Sandro aguanta a França dels braços. S'obre la porta de la cuina, compareix Miquel amb els braços amunt.

Miquel.- Senyors, un poc de seny. Beguin el que vulguin. Ningú els cobrarà res. Però deixin-la. Per favor.
Sandro.- (A Miquel) Però a veure, tu no entens el meu idioma o què? (Assenyalant la pistola) Vols que la facem servir o què?

Tete no s'atura: ha baixat les bragues a França. La besa. Ella es resisteix. N'Aina surt corrents de la cuina. Això espanta a Sandro, que amolla a França per agafar la pistola, però amb aquest fet, deixa un braç de França lliure, una mà que empeny amb força inèdita a Tete cap enrera. Sandro agafa la pistola i apunta a n'Aina que es dirigeix corrents cap a ell. No sap què ha de fer. Es fa dues passes cap endarrere. Tanca els ulls. Dispara.

Silenci llarg.

Allò havia fet massa renou. El puta vell tenia raó. Allò els podria portar problemes. El millor era fugir. Sandro va mirar la pistola. Va recordar els seus orígens. Si son pare, un guàrdia civil a punt de jubilar-se, sabia que de vegades l'agafava quan sortia a les nits, hi podria haver realment un problema. No sabia on havia sortit disparada aquella primera bala que havia disparat en la seva vida, però a la cafeteria hi regnava la immobilitat i el silenci. Anem, va dir-li al seu company de malifetes. Tete, com va poder, de pressa, ho va entendre i es va aixecar així com va poder i va començar a córrer cap a la porta mentre es pujava els pantalons.

Primer, va comprovar que res li feia mal. Després va obrir els ulls i va veure a Sandro i a Tete sortir escopetats de la cafeteria. Va mirar a na França, encara al terra, arreplegada com un cuc. Després va veure n'Aina, asseguda a una cadira.

La ràdio va aprofitar el silenci per anunciar el darrer èxit d'un nou grup: I això que escoltau és Mishima, --va anunciar el presentador, aliè a tota aquella situació-- un grup que no puc deixar d'escoltar des que l'he descobert. Aquesta cançó pertany al seu darrer disc, "Set tota la vida", i es titula "Em deuria enamorar".

-Estau... estau bé?, va demanar en Miquel.
Però ningú va respondre. L'escriptor va entendre que, igual que en una novel·la, de vegades les paraules no basten, que quasi mai són suficients, i va recordar una cosa, que de vegades una acció diu molt més que tot un paràgraf, o que tota una pàgina, o que fins i tot, tot un llibre.
Es va acostar a na França i li va estirar la falda sobre les cames, després li va retirar els cabells de davant la cara, i li va eixugar les llàgrimes amb les mans.
N'Aina romania callada.
En Miquel va ajudar a na França a aixecar-se del terra. La va asseure a una cadira al costat de n'Aina.
-Eh, va. Ja ha passat tot--va dir, intentant animar a n'Aina, al davant de la qual es va acotar--. Em sents?
N'Aina va aixecar la mirada del terra i el va mirar.
-Necessit que m'ajudis, va respondre.

En aquell moment va comparèixer un nen per la porta. Vestia texans i una camisa vermella. Es va dirigir a la barra sense fer massa cas de les tres persones que hi havia a la cafeteria. Quan va veure que darrera la barra no hi havia ningú que l'atenia, va demanar a en Miquel si venien tabac.
-Està tancat, va respondre na França des de la cadira.
-És per ma mare, va respondre l'infant.
-No ho has sentit? Està tancat!, va exclamar en Miquel.
El nen va sortir per on havia entrat.

Després en Miquel va observar arreu la cafeteria per saber on havia anat a parar la bala. Però no va veure res romput. Ni un vidre, ni una làmpada, ni un forat a la paret...
Després es va aturar a pensar, què fer?

A.- Havia de telefonar a la policia, a l'ambulància?
B.- Havia d'oferir casa seva per educació? Per si volien descansar o menjar...
C.- O pot ser havia de complicar més la nit i s'havia d'interessar per l'ajuda que demanava n'Aina?

Sigueu valents.
Votau.

Capítol 11

La porta oberta del castell era una oportunitat per alguna cosa, però no sabia per a què. Pot ser per tornar a rompre el guió prescrit i preestablert. Se suposava que no hauria de ser a Praga, i hi era. Se suposava que si optava per fugir havia d'explicar per què, però no ho havia fet. Se suposava que no havia de ser allà en aquell moment, però hi era.
De petit havia llegit centenars de Don Mickey's, un còmic format per petites històries protagonitzades pels personatges de Disney. A la contraportada de cada còmic hi havia una fotografia del castell situat al centre de Disneyworld. Bonanat sempre s'havia demanat què hi havia a dins fins que en un viatge adol·lescent amb la seva família a Florida va obtenir la resposta. Va ser fàcil fer-ho. Es va posar a esperar a la barrera que protegeix o separa al castell dels turistes i va esperar a que algú hi entràs o sortís per guaitar-hi. Pocs moments després es va obrir la porta i Mickey Mouse va sortir acompanyat de Daisy, l'al·lota de Donald. El ratolí es va aixecar la careta i es va treure un guant i va encendre una cigarreta. Cal dir que s'havien col·locat a un lloc estratègicament protegit de la mirada curiosa dels visitants, però així i tot, des del lloc on s'havia situat, Bonanat les podia veure perfectament. Després d'haver encès la cigarreta va oferir la capsa de tabac a Daisy, i ella també va fumar. La porta oberta del castell del parc d'atraccions va donar la resposta a una pregunta que havia repicat durant molts anys dins la ment infantil de Bonanat. L'interior del castell de Disneyland era fet de pilars d'obra i cartó-pedra. També era el lloc que el servei del parc d'atraccions feia servir com magatzem per a la roba i per guardar-hi els estris de neteja. Bonanat recorda aquell dia amb la decepció que caracteritza el moment en el que descobrim algunes veritats quan ens colpegen al llarg de la vida. En fi, l'adol·lescència va ser un període perfecte per descobrir algunes coses.
Però ara era davant un altra tipus de castell. Un castell històric i real. Mira, no t'ho pensis més. Entra. Es va dir.
Les parets que el varen rebre eren estretes i humides. Es trobava a un llarg passadís fosc que donava a una porta també estreta. Bonanat la va obrir lentament. Ara era una sala alta i plena de miralls segle XVIII. No hi havia més decoració en aquelles parets. Era una sala amb miralls antics i amb el terra de fusta. No hi havia finestres i el llum provenia de dues bombetes penjades del sostre. Després de tancar la porta al seu darrera, Bonanat va observar que a la paret oposada hi havia una porta més petita. Bonanat no va dubtar i s'hi va dirigir. Volia que fos oberta. Va girar lentament el pom de la porta i la va obrir.
La nova sala era petita, tenia el sostre baix i tampoc comptava amb finestres. No tenia res a veure amb l'aire de luxe vell de l'anterior. Al seu centre hi havia una làmpada de peu, el pedestal de la qual estava clavada al terra. No comptava amb cap tipus de decoració i a cada una de les parets hi havia una porta de diferents colors. Bonanat va intentar obrir la porta de la dreta però estava tancada. Mentre es dirigia cap a la porta central Bonanat va sentir renou de passes. Algú s'acostava amb pas decidit. El renou provenia de la porta de l'esquerra, la blava. Si la porta central estava tancada hauria de fer-se el turista despistat que s'havia perdut per allà cercant els banys. Però la porta era oberta i Bonanat va entrar a una habitació absolutament fosca. Va tancar la porta darrera seu en silenci i va esperar. Les passes varen obrir la porta de l'habitació anterior. Varen creuar-la i varen rodar la clau d'una porta. Després les passes es varen dirigir cap a la porta darrera la qual Bonanat es trobava i també varen rodar la clau. Bonanat va dubtar. No sabia si tocar la porta per tal d'avisar a la persona que l'havia tancat o callar. Va optar pel segon. I les passes varen tornar pel lloc que havien arribat, no sense abans rodar la clau de la porta per la qual havia entrat. Bonanat va provar d'obrir la porta, però --ho sabia-- estava tancada. I ara què?, es va demanar. Va palpar les parets fins que va trobar un interruptor. L'habitació era idèntica a l'anterior, però al seu centre, en comptes d'haver-hi una làmpada de peu, hi havia una taula de fusta i una cadira. Sobre la taula hi havia un telèfon vermell, i a la paret del fons hi havia dues portes més. A la paret de la dreta hi havia el retrat de Lenin i a la de l'esquerra una fotografia emmarcada i retocada de Stalin. Aquell lloc devia ser un reducte abandonat de quan l'antiga Txecoslovàquia havia estat sota el règim comunista fins el 1989. Però per què ningú havia canviat aquella decoració soviètica en tot aquell temps? Les habitacions que havia creuat no tenien pols, un fet que demostrava que algú tenia cura d'elles i del seu aspecte. Bonanat va prosseguir el seu camí, però les dues portes tancades d'aquella habitació li varen impedir.
La realitat: Bonanat estava tancat en clau a una de les habitacions del gran castell de Praga.
Es va seure a la taula i va recopilar la seva història des de que havia decidit desaparèixer. Tot era estrany, però la vida mateixa també ho era. Allò era vida, o com a mínim la vida que cercava, o com a mínim es buscava, o com a mínim havia decidit perdre's per trobar-se. Però amb tot hi havia repunts de la història que no acabava d'entendre: Qui era l'Aina txeca? Què significaven les misterioses adreces que li havia deixat a l'hotel? Per què aquella al·lota s'havia volgut suïcidar llançant-se al riu Moldava? Però el repicar del telèfon va interrompre la seva recopilació d'esdeveniments. Bonanat no va fer res més que esperar. Aquella trucada no era per ell. Però quan l'aparell va deixar de sonar, el va agafar i va marcar el telèfon de casa. Havia arribat el moment de fer saber a n'Aina que estava bé i prou, que no passes pena. No li volia dir res més. Penjaria després de fer-ho. Va marcar el telèfon de casa i va esperar. Una veu d'home va despenjar a l'altra part de la línia.
-Hi ha n'Aina?--va demanar Bonanat.
-Amb qui parlo?--va respondre l'home.
-Hi ha n'Aina?
-N'Aina no. No hi és. Amb qui parlo?- va insistir l'home.

Però Bonanat va penjar i es va quedar amb un dubte brutal. Qui era aquell home?
Una clau rodava en una de les portes de l'habitació, que es va obrir. L'home que va entrar era una pallasso, o com mínim així anava vestit. Quan va veure a Bonanat es va quedar dret, observant-lo, amb la rialla pintada dibuixada a la boca, immòbil. Bonanat es va aixecar. El pallasso va dir alguna cosa en txec a la qual Bonanat no va poder respondre. Era el moment ideal per fer-se el turista despistat. De fet ell quasi ho era.
El pallasso semblava enfadat i a Bonanat només se li va ocórrer demanar on era l'adreça que n'Aina txeca li havia apuntat al paper. Per això Bonanat li va mostrar el paper amb l'adreça al pallasso, però aquest el va ignorar. Li va cridar alguna cosa mentre marcava tres xifres del telèfon. Poc després va comparèixer un guarda de seguretat.
-Money. -va dir el guarda de seguretat.
Bonanat va respondre en anglès, mostrant l'adreça del paper, que havia d'anar a aquella adreça, però el guarda només sabia dir "Money", i de cada vegada de més mala manera.
Bonanat entenia aquell llenguatge.
Li va donar la cartera al guarda, que la va passar al pallasso. El pallasso va mirar el que hi havia a dins i va somriure per primera vegada des que havia entrat a l'habitació. No va ser suficient. Varen obligar a Bonanat a buidar el contingut de les seves butxaques sobre la taula. S'ho varen quedar tot. La targeta de crèdit i fins i tot la clau de l'hotel. Lenin semblava fer la mitja des de la paret.
Després els dos personatges varen conduir a Bonanat a l'exterior del castell.
-Good Bye my friend, va afirmar el guarda de seguretat.

Poc després Bonanat mirava el castell des d'enfora, comparant-lo amb el de Disneyworld. Tots els castells del món tenien alguna cosa en comú. Tenia a la mà el paper amb l'adreça que havia apuntat n'Aina txeca com a única possessió. Pot ser li podria demanar doblers. Era una opció que a partir d'ara hauria de tenir en compte.
Bonanat va entrar a una oficina d'informació turística per demanar la situació exacta sobre un mapa de l'adreça que tenia. Però la resposta de la dona que el va atendre el va confondre.

A.- L'adreça no existeix.
B.- L'adreça està situada en algun lloc remot.
C.- L'adreça és just allà davant.

Vota

Capítol 10

Miquel Vidal era escriptor. Això estava clar, o com a mínim pensava que ho tenia tan clar com els seus lectors. Acabava de complir setanta-quatre anys i el seu cap no estava com quan en tenia vint. Que era escriptor estava clar, un escriptor avui insomne. Era un escriptor vell que havia aconseguit adaptar-se a les noves tecnologies i fins i tot havia arribat a escriure regularment els seus textos directament a l'ordinador. Però ara de vegades li passava que es quedava en blanc. Mirava el cursor parpellejar pensant la propera paraula que havia d'escriure, no li sortia, ja no hi havia fluïdesa. La memòria començava a tenir cruis. Pot ser fos l'hora de començar a pensar en fer un comunicat públic per anunciar la seva retirada, aquest fet però li suposava haver de posar punt i final al seu personatge estrella, Ricard Rowling, un capellà ja major d'una església situada a una de les zones més distingides de la ciutat i que xafardejava casos d'amor i passió a partir de les confessions dels seus parroquians. La idea havia sorgit molts d'anys abans i la primera vegada que va sorgir l'havia ignorada per absurda. Es tractava de vendre llibres amb històries potents, i dubtava poder-ho fer amb el personatge d'un capellà xafarder. A més, els capellans no anaven amb ell, ans el contrari. Però Ricard Rowling havia nascut amb estrella: en l'època en que va néixer el personatge de la novel·la, l'escriptor tenia una creença ferma, a la qual per res del món estava disposat a renunciar i que a més estava decidit a que fos la guia per dur a terme el canvi de vida que necessitava. La creença ferma: acabar una sola cosa. I com que era llibreter i estava acostumat als llibres va decidir escriure un llibre fins a la darrera pàgina. I així va ser. Sempre havia escrit històries sobre Mossèn Ricard Rowling i pot ser s'apropava l'hora de pensar en la seva mort, en la de tots dos.
Miquel Vidal era davant del mirall i no es reconeixia. Per una part es considerava afortunat perquè no havia perdut els cabells, però per l'altre les tenia tots blancs. I el pitjor, tenia cara de vell, morena, arrugada i amb pigues negres, una cara amb la qual no es reconeixia. Miquel Vidal no s'havia casat. Mai s'havia volgut comprometre perquè una dóna o una família no destorbés els seus ritmes i costums. Però de cop s'havia despert un dia amb setanta-quatre anys no gaire ben duits i tot sol.
Es va llançar aigua a la cara.
Estava enfadat i nerviós i temia la mort progressiva, lenta i decadent. Recordava Dalí. Miquel Vidal es va vestir amb trajo, corbata i el seu abric canadenc, i va decidir anar a fer una volta pel barri. Era entrada la nit i no hi hauria ningú que li demanés com estava o què tal la darrera novel·la. Perfecte. Millor.
Va creuar places i carrers fins que va arribar a una bifurcació alta des d'on es veia una cafeteria oberta, a la qual va decidir fer una aturada. Mentre hi entrava va pensar que ja tot és Amèrica. Per la decoració aquella cafeteria li recordava el famós quadre de Hopper, Nighthawks. Sí,tot Amèrica. Va demanar a la cambrera, l'altre únic ésser viu del local, un donut i un cafè alemany descafeïnat. la cambrera aparentava no haver complert encara els vint anys. Andreu va pensar que si hagués tingut una filla mai l'hagués deixada fer feina sola de nit.
La porta es va obrir i varen entrar dos homes visiblement borratxos. Es varen seure a la barra i varen deixar una bossa de plàstic al seu costat. Varen demanar whiskys amb gel i parlaven fort i reien encara més fort. Havien anat de putes aquella nit i comentaven la jugada. Els dos estaven quadrats. Per la seva complexió en Miquel les va suposar picapedrers. Un d'ells, el més baix, es va fixar amb la cambrera, a la que li va començar a amollar tot tipus d'obscenitats. La cambrera, mentre fregava tasses, esquivava amb silencis els comentaris fins que no va poder més. Va amenaçar als dos amics que o se n'anaven o trucaria a la policia. Però això va empitjorar les coses. El més alt, que també era ros, va obrir la boca: "Puta, saps que duim dins aquesta bossa? Una cosa que et ficarem per on més t'agrada!". Miquel es sentia de cada vegada més tens. Va ser aleshores que va començar a valorar dues opcions: intervenir o anar-se'n.

-És una pistola! -va anunciar el picapedrer petit.

De cada vegada més, tot ja és Amèrica, va pensar en Miquel Vidal des del seu racó, portant-se un puny davant la boca.
En aquell moment va entrar una al·lota pèl-roja, equipada amb una motxilla, a la cafeteria.
Tot agafava signes de convertir-se en l'escena teatral perfecte.
La novavinguda va observar la cafeteria, i es va fixar amb els cabells blancs de'n Miquel, al fons. Es va dirigir aviat cap a l'escriptor, amb el que es va seure. Estava respirant amb força, semblava cansada i alterada.
--Perdoni, mai he demanat ni res d'això, però necessit que m'ajudi...--va dir n'Aina a en Miquel.
Un dels borratxos va llançar el seu tassó al terra, que es va rompre en mil parts.
--Mai he demanat ajuda ni res d'això, però avui necessit que m'ajudin-- va dir-los la cambrera recolzant les mans sobre la taula.

En Miquel, de cop, s'havia trobat amb el que més odiava. Una situació de descontrol.
Hagués volgut no ser-hi. La situació era complicada.
Dues dones li demanaven ajuda a un vell davant dos borratxos quadrats i violents.

A.- En Miquel intenta calmar la situació, però un borratxo dispara (no deim on va a parar la bala).
B.- Els tres se'n van de la cafeteria.
C.- Els borratxos marxen i els deixen en pau.

Vota.

Capítol 9

L'habitació tenia el sostre baix i els cabells de Tereza eren greixosos, de manera que el sostre tenia taques fosques degudes a la fricció dels cabells de l'al·lota contra aquesta part de l'habitació.
Bonanat no podia deixar de mirar el ganivet que la senyora major duia a la mà. Per què havia tancat la porta amb clau? La senyora major el va fer asseure a la cadira i va riure. Només li quedava una dent, única estalactita de la cova. Va dir alguna cosa. Tereza es va aixecar lentament, com un elefant, i es va dirigir feixuga cap a l'armari d'on va treure una espècie d'embotit, que va oferir al seu convidat. Bonanat passava pena a que una negativa a aquell oferiment les pogués ofendre per qüestions culturals o ètniques. Amb senyes la senyora major va donar a entendre que Tereza era la seva filla.
-Maruska, va afimar Tereza assenyalant amb un dit a l'altra dona amb la veu més greu que havia sentit mai. Un ceg no hagués dubtat en que aquella veu era d'home.
-Bonanat, va respondre ell mirant al ganivet ple de ceba.
Tereza va amollar una forta rialla, mentre Maruska sortia de l'habitació, rodant clau aquesta vegada des de la part exterior. Bonanat va observar l'embotit que ara tenia a les mans, i va fer un esguard interrogatiu a Tereza, que va dir alguna cosa en txec.
Bonanat no podia deixar de pensar en l'adreça que hi havia apuntat al paper, ni tampoc en la misteriosa pantalla en blanc amb el nom de n'Aina.
Si com a mínim l'habitació hagués tingut finestres, hagués pogut demanar ajuda, però aquella situació, apart d'incomodar-lo, l'importunava greument. L'olor que feia el dormitori de Tereza era un element afegit perquè Bonanat volgués fugir d'allà ara mateix sí o sí. Aquell tuf, mescla de menjar podrit, de suor, de cabells bruts i de regla covada, provocava de tant en quant una arcada quan Bonanat s'aturava a pensar-hi. La curiositat pel que hi havia darrera l'adreça de la pàgina web que n'Aina txeca havia deixat a l'estança de l'hotel havia provocat que no se n'hagués adonat fins que Maruska havia entrat a l'habitació.
Bonanat, en un acte d'intentar oblidar aquella pudor, va agafar el llibre d'Stephen King de sobre el llit. Quan Tereza va veure que el seu convidat (així el considerava) s'interessava pel seu llibre favorit, va amollar una forta rialla, a la que Bonanat va respondre amb una ganyota forçada. En aquell moment la clau va tornar a rodar i el petitíssim cap de Maruska va guaitar per la porta.
-Nutrajo, mangajo! va exclamar.
Tereza es va aixecar, ajudant-se de les mans, i amb molt d'esforç i després de lluitar titànicament contra l'estreta porta, va aconseguir sortir. Des de fora, ella i sa mare li demanaven que les seguís.
Bonanat va sortir, i Maruska el va agafar d'una mà. El varen dirigir a la cuina on la taula estava parada amb un menjar exuberant i fumejant. Era menjar medieval. El que va veure Bonanat sobre aquella taula de fusta era un genoll de porc rostit clavat a un ferro. Les dues dones el van forçar a seure i li van fer entendre que estava convidat a menjar. Ell va pensar que no per tot la gent era així d'hospitalària i que pot ser eren aquestes les ocasions o la vida nova que cercava quan va decidir desaparèixer. Però la idea de solucionar un misteri absurd com el trobar-se i salvar de l'ofeg a la doble de n'Aina, va poder més que aquella estranya hospitalitat. A la sortida del dormitori havia localitzat la sortida de la casa. Pot ser aquell era un bon moment per escapar corrents. I així ho va fer, quan elles varen estar assegudes, ell va fer la cadira enrera i va començar a córrer cap a la porta. El passadís era llarg i fosc. Veia la porta de cada vegada més a prop, però va ser just abans d'arribar que va pensar en l'adreça que n'Aina txeca havia apuntat en aquell paper. Va sentir crits provinents de la cuina. El terra tremolava, es va girar i va veure a la immensa Tereza dirigir-se pel passadís a tota velocitat cap a ell. El paper havia de ser a alguna banda dins de l'habitació de Tereza, a la qual hi havia de tornar, però per això primer calia esquivar el cos d'aquella geganta. Però l'habitació no era lluny i li va donar temps a ficar-s'hi. Afortunadament va trobar el paper al costat de la pantalla de l'ordinador que encara mostrava un nom. També hi havia l'embotit, però per educació o per falta de necessitat no el va agafar. I mentre s'esmunyia de l'habitació, la Tereza el va agafar del braç i li cridava paraules que ell no entenia. La Maruska s'apropava tan aviat com podia, que no era gaire, pel llarg passadís, proferint impronunciables lletanies.
Bonanat, per primera vegada, va tenir por. No entenia la situació i tampoc hi trobava solució. Algú va tocar la porta, un fet que va provocar la immobilitat total per part de les dues dones, i la possibilitat de que Bonanat, en un acte ràpid es pogués desfer de la gran força de Tereza. Va córrer cap a la porta, la va obrir i va sortir, amb la desgràcia d'empènyer a la persona que esperava a fora, un carter, que va rodolar escales abaix.
Quan Bonanat va deixar de córrer, molts minuts després, es va adonar que era dalt de les escales que porten al castell de Praga i que la vista que tenia des d'allà dalt era espectacular.
Es va assegurar que ningú l'havia seguit i també de dur el paper a la mà. Tenia possibilitats obertes, la primera de totes era reconduïr-se: oblidar o ignorar l'obsessió mistèrica de n'Aina txeca i aprofitar la ciutat. La segona passava per intentar conèixer gent o aprendre una feina com a fuster creador de titelles, la nova vida.
Bonanat va contemplar la imponent entrada al castell, i va decidir fer-hi una volta pels seus carrers. Després de passejar una estona es va adonar que estava completament sol i que una de les portes d'accés a l'interior de l'edifici principal era oberta. Això li va fer mal. Coneixia poques persones més curioses que ell mateix. Però abans de ficar-se en més merders, Bonanat va mirar el paper arruat que tenia a la mà, però no tenia res a perdre en res del que fes. Havia de valorar totes les opcions. Tot i que de vegades es sentia nou, com un Mister Scrooge després de la visita dels esperits del Nadal, també l'estremia pensar en que totes aquestes eufòries i decisions estranyes podien respondre a alguna malaltia mental incipient. Temia l'obsessió. Però l'obsessió era allà i estava destinada a tornar, a ser-hi, a repicar amb força cada segon. Bah, a la merda. Sóc a Praga i estic més viu que mai. Què hi deu haver dins el castell? Què hi deu haver a l'adreça? I si descanses un poc?

A.- Bonanat entra al castell.
B.- Bonanat es dirigeix a l'hotel.
C.- Bonanat es dirigeix a l'adreça escrita al paper.

Vota

Excusa

Excessos nadalencs i una llarga exposició al fred han provocat que l'autor d'aquest blog hagi de pos(t)posar l'entrada del capítol d'aquest dijous, dia 27 de desembre, un dia o dos, ja que té un gran constipat afegit a maldepanxa. Un fet que li provoca un malestar general que li impedeix escriure un capítol de manera mínimament digna.
Mentre tant encara podeu votar a qualsevol dels dos capítols anteriors.
Perdonau-me.

Jaqme