Hotel The Charles. Praga. (Capítol 4)

“Som en Bonanat i aquí comença la meva vida nova” es va dir quan el taxi el va deixar davant de la porta de l’hotel Charles, a Mala Strana, al centre de Praga. Havia arribat a l'aeroport amb els darrers llums d'una tarda esmorteïda, i ara feia fosca. La feina de Bonanat i -cal dir-ho- els seus orígens en el si d’una família acomodada, li permetien tenir un bon fons econòmic al banc. Tenia confiança en aquest fons de doblers. Si no hi hagués hagut el fons no hi hagués hagut escapada, fugida, fuga o el que li vulgueu dir. I ara en tenia més, ja que allò que considerava la seva llibertat en depenia completament. El nostre protagonista també era una apassionat de la borsa, a la que seguia cada dia amb interès degut a les seves inversions a diferents companyies. Però ara, quan ningú del món sabia on era, depenia completament de la seva targeta de crèdit, una Visa amb la imatge de la llauna Campbells de Warhol. La guardava gelosament fora de la cartera, dins la butxaca, i cada parell de passes la tocava, tenia un interès obvi i continu per saber on era en tot moment.

Bonanat va entrar a l’hotel. Sabia anglès degut a una llarga estada per estudiar la llengua de Shakespeare a Londres, una estada a la qual havia après a fumar, a beure i a boixar, en aquest ordre.

Després d’explicar al recepcionista, un home negre de dos metres d'alçada, la mateixa història sobre el document d’identitat que havia explicat als aeroports, va entrar a l’habitació. La realitat era que no corresponia a un hotel de quatre estrelles. Era massa vella. La fusta del terra cruixia a cada passa. En fi, es va asseure sobre el llit i es va aguantar el cap amb les mans. Tenia ganes de riure, de fer riallotes i fins i tot de botar, però també tenia por a la irreversibilitat de les coses, una por que el feia romandre en aquesta postura, immòbil.
Si em penedesc de tot això, tot hauria de tornar a la normalitat, sense drames ni espants, una putada de joventut, Bonanat, ai, sí, joventut si fossis jove, però amb l’edat que tens difícilment et serà justificable, es deia. Va pensar amb n’Aina i amb la feina. Millor no haver-ho fet.

L’habitació era calenta però a fora tot semblava a punt perquè nevés.
Necessit roba, un raspall de dents i tot això.
He de treure doblers.
Mentre es buidava les butxaques va començar a pensar que el que havia fet era absurd. Que no tenia molt de sentit deixar-ho tot perquè sí, sense cap raó. Però què putes haver de trobar sentit a cada cosa que un fa, es va dir en veu alta. Pot ser som a Praga perquè en el fons res al món tengui sentit. Pot ser som a Praga per trobar alguna cosa semblant al sentit. Qui sap. No hi pensis. En un intent estrany de no-se-què va posar el mòbil en marxa. El va llançar sobre el llit i va mirar per la finestra. El carrer era buit i l'hora no feia presagiar que trobés cap tenda de roba oberta, així que es va jeure i va tancar els ulls. El telèfon de l'habitació el va despertar. El va agafar exaltat. A l'altra línia la veu dèbil d'una dona demanava per Oliver. Allà no hi havia cap Oliver. La dona, que per l'accent devia ser americana, es va disculpar i va penjar. Es va aixecar i va mirar l'hora. Eren les 12:30 de la nit. Després va mirar per la finestra i el que va veure el va deixar sense alè.

A- Veu una gegantesca figura. Camina de manera articulada. Sembla de fang.
B.- Veu a n'Aina