Karlov Most. (Capítol 5)

La llum de Praga a les nits allarga les ombres fins a transformar totes les figures en una espècie de Nosferatu particular, propi, com un Döppelganger independent i massa viu. Aquest fet, a la capital txeca es veu accentuat per la solitud dels carrers a determinades hores de la nit.
Bonanat va deixar la porta de l'hotel enrera. Alenava alterat. Havia baixat les escales corrents. Aina-Aina-Aina, no es deixava de dir. O era una visió? No, era ella, segur. No crec en les visions. Però el carrer era buit i l'única cosa que s'hi movia era la seva llarga ombra, que cercava racons on n'Aina es podria haver amagat. Va estar a punt de cridar el seu nom, però no ho va fer per prudència o per no despertar sospites estranyes a l'hotel o als veïns. I si Txèquia no és com allà? De cop, li va semblar haver vist una ombra fugidissa. Al cantó. Amagada i que fugia. No pot ser n'Aina, Bonanat, relaxa't, va. Ets a Praga, no allà. Ella no sap que ets aquí. No pot ser ella, però ho és. L'he vista, sí, era ella! Però si la vares deixar ahir vespre a casa! Si ara deu estar pensant en tu i en el per què no has tornat. La coneixes. No haurà ni telefonat als amics, ni a la feina, ni a la família per saber si saben res de tu. Haurà esperat. Sense dir res. Deu demanar-se coses, deu haver il·lustrat, fet de la nostra relació en els darrers mesos vinyetes de còmic per explicar-se la meva desaparició. Deu esperar que tornis. Es deu haver plantejat la meva mort?
Va girar el cantó de Mostecká cap a l'esquerra, entre caminant i corrents. Si no és ella, qui? Un somni? Una visió? I si fer el que faig és això, Bonanat, que has trabucat? Que has petat? Que has perdut el cap? Què? -Aina? Ets tu? Aina? --va demanar tímidament al buit, que res va respondre.
Es va demanar relax. Va recapitular. Havia estat una visió. Acabava de despertar-lo la trucada equivocada d'una anglesa. Estàs traumatitzat. N'Aina devia formar part del somni que tenies quan dormies. O quan eres allà. Va, no hi pensis més.
Es va aturar davant el mostrador d'una tenda de làmpades de vidre. Va veure una làmpada com la que hi ha penjada a la sala de la casa dels pares. Pot ser hauria d'avisar a la mare. Al manco per dir-li que estic bé. Al manco perquè sabi que no estic mort ni res d'això. Va, no hi pensis més. I Bonanat va continuar caminant fins que es va trobar a la porta del Pont. L'escenografia de la nit sobre el Karlov Most el va deixar sense paraules, però més encara el que hi va veure a sobre.
No hi havia dubtes, era n'Aina, d'esquena, però reconeixia l'abric vermell, la motxilla, la cara, els cabells i el caminar.
-Eh! Aina! Què hi fas aquí? --va cridar Bonanat, i sense pensar-s'ho dues vegades va començar a córrer cap a ella.
Ella, espantada, es va mig girar. Algú estava decidit a rompre el seu pla per aquesta nit. Un home que corria cap a ella, en la solitud del pont de'n Carles més enllà de la mitjanit. No, ningú m'espanyarà els meus plans, avui. Va començar a córrer tot l'aviat que podia. Com que en el primer esprint va perdre una sabata, va optar per córrer descalça. Ja no les necessitava.
-Aina, espera! Aina, som jo, en Bonanat!-cridava cada vegada més aprop aquell desconegut en una llengua incomprensible. Tenia por, però no a l'home que estava a punt d'enxampar-la, sinó al que tenia al davant. Les pedres a les butxaques i a la motxilla eren de cada vegada més feixugues.
Es va llançar a la gèlida aigua del riu Moldava amb l'esperança de que les pedres la portessin al fons. Volia que ningú, mai més, la tornàs a veure. Però aquell home ho va impedir. Estalviaré els detalls novel·lescs que afirmen que la mà d'aquell home la va alliberar del pes de les pedres, no sense abans passar per serioses dificultats que varen posar en perill la seva vida.
N'Aina es va despertar a un llit d'una habitació d'hotel. Portava un barnús. El llit estava cobert amb tres mantes, com a mínim. A l'habitació hi feia calor. Mirant cap al matí, a través de la finestra, hi havia l'home que havia impedit la seva desaparició al fons del Moldava. També portava un barnús. Quan el va veure vestit així, i en un acte reflex, n'Aina es va tocar la vagina per saber si havia estat violada. Ell es va girar. No la havia tocada.
-Per què no m'expliques què hi fas aquí? Per què t'has llançat al riu, Aina?

Si se us ocorre una nova opció, escriviu-la als comentaris, que a jo la imaginació avui i a aquestes hores, se m'acaba.

A.- Ella i Bonanat estableixen una relació amistosa. Ella el presenta a la seva família, una família que Bonanat esperava haver deixat enrera.
B.- Ella pretén fugir, però ell la persegueix, obsessiu, intentant trobar una resposta.
C.- Inicien una història d'amor que desembocarà al lloc d'on prové Bonanat.

Hotel The Charles. Praga. (Capítol 4)

“Som en Bonanat i aquí comença la meva vida nova” es va dir quan el taxi el va deixar davant de la porta de l’hotel Charles, a Mala Strana, al centre de Praga. Havia arribat a l'aeroport amb els darrers llums d'una tarda esmorteïda, i ara feia fosca. La feina de Bonanat i -cal dir-ho- els seus orígens en el si d’una família acomodada, li permetien tenir un bon fons econòmic al banc. Tenia confiança en aquest fons de doblers. Si no hi hagués hagut el fons no hi hagués hagut escapada, fugida, fuga o el que li vulgueu dir. I ara en tenia més, ja que allò que considerava la seva llibertat en depenia completament. El nostre protagonista també era una apassionat de la borsa, a la que seguia cada dia amb interès degut a les seves inversions a diferents companyies. Però ara, quan ningú del món sabia on era, depenia completament de la seva targeta de crèdit, una Visa amb la imatge de la llauna Campbells de Warhol. La guardava gelosament fora de la cartera, dins la butxaca, i cada parell de passes la tocava, tenia un interès obvi i continu per saber on era en tot moment.

Bonanat va entrar a l’hotel. Sabia anglès degut a una llarga estada per estudiar la llengua de Shakespeare a Londres, una estada a la qual havia après a fumar, a beure i a boixar, en aquest ordre.

Després d’explicar al recepcionista, un home negre de dos metres d'alçada, la mateixa història sobre el document d’identitat que havia explicat als aeroports, va entrar a l’habitació. La realitat era que no corresponia a un hotel de quatre estrelles. Era massa vella. La fusta del terra cruixia a cada passa. En fi, es va asseure sobre el llit i es va aguantar el cap amb les mans. Tenia ganes de riure, de fer riallotes i fins i tot de botar, però també tenia por a la irreversibilitat de les coses, una por que el feia romandre en aquesta postura, immòbil.
Si em penedesc de tot això, tot hauria de tornar a la normalitat, sense drames ni espants, una putada de joventut, Bonanat, ai, sí, joventut si fossis jove, però amb l’edat que tens difícilment et serà justificable, es deia. Va pensar amb n’Aina i amb la feina. Millor no haver-ho fet.

L’habitació era calenta però a fora tot semblava a punt perquè nevés.
Necessit roba, un raspall de dents i tot això.
He de treure doblers.
Mentre es buidava les butxaques va començar a pensar que el que havia fet era absurd. Que no tenia molt de sentit deixar-ho tot perquè sí, sense cap raó. Però què putes haver de trobar sentit a cada cosa que un fa, es va dir en veu alta. Pot ser som a Praga perquè en el fons res al món tengui sentit. Pot ser som a Praga per trobar alguna cosa semblant al sentit. Qui sap. No hi pensis. En un intent estrany de no-se-què va posar el mòbil en marxa. El va llançar sobre el llit i va mirar per la finestra. El carrer era buit i l'hora no feia presagiar que trobés cap tenda de roba oberta, així que es va jeure i va tancar els ulls. El telèfon de l'habitació el va despertar. El va agafar exaltat. A l'altra línia la veu dèbil d'una dona demanava per Oliver. Allà no hi havia cap Oliver. La dona, que per l'accent devia ser americana, es va disculpar i va penjar. Es va aixecar i va mirar l'hora. Eren les 12:30 de la nit. Després va mirar per la finestra i el que va veure el va deixar sense alè.

A- Veu una gegantesca figura. Camina de manera articulada. Sembla de fang.
B.- Veu a n'Aina

Aina (Capítol 3)

El primer que va fer n'Aina quan es va despertar l'endemà al matí, i aquí cal dir que se'n va anar al llit farta d'esperar a Bonanat mirant la tele, va ser mirar l'espai buit de'n Bonanat al seu costat. Ahir vespre havia pensat que s'havia enfadat amb ella. Després que pot ser havia trobat a en Biel abaix i s'havien posat a xerrar. Després va pensar que possiblement jugués el Celtic de Glasgow --els gustos pel que respecta a futbol de Bonanat provenien de la seva tendra infància quan uns amics escocesos de la seva família, en Desmond i na Penny, li havien duit de regal la camiseta de retxes blanques i verdes de l'equip catòlic de la ciutat-- i pel fet de que jugués el seu equip possiblement se n'havia anat a cercar un bar amb parabòlica per veure-lo. La nit passada va fer zapping i va canviar de canal contínuament. Va sentir que el rei d'Espanya havia manat callar un dirigent indi a Xile i va pensar que possiblement les coses no havien canviat massa en cinc-cents anys.

Cansada, se'n va anar al llit. Volia esperar-lo desperta. N'Aina era una experta de la novel·la gràfica i en llegia contínuament. No debades havia fet el doctorat sobre el tema el qual li havia donat la somniada feina de professora d'història de l'art contemporani a la Universitat. Era una experta en el Maus de Art Spiegelman i en les sagues del Sandman i en el Watchmen. Havia fet aficionar a aquest gènere ocult de la literatura contemporània a tots els seus amics, i per descomptat, a Bonanat. Va agafar de la tauleta de nit el volum cinquè del Buda de Osamu Tezuka. Era la sisena vegada que el rellegia i li continuava semblant una obra mestra. Quan el va acabar, va agafar el sisè volum i durant la seva lectura, que en realitat era una espera, es va quedar adormida. Ara eren les vuit del matí i Bonanat no havia arribat al seu costat del llit. Es va aixecar despentinada i el va telefonar a un mòbil que no va donar senyals de vida.
Primer va pensar cabró, després es va demanar li haurà passat alguna cosa?
No sabia que fer, va dubtar entre fer-se el berenar o telefonar als amics i coneguts per saber si en sabien res. Bonanat entrava a la feina a les nou del matí. Pot ser tornaria per dutxar-se i partir. Però no va passar res perquè aquell dia, ja ho sabem, Bonanat no va anar a treballar.
M'ha deixat, va pensar n'Aina.

A fora plovia.

Va restar mirant per la finestra una bona estona. Va beure un cafè, va tornar a telefonar, aquesta vegada de manera compulsiva, al mòbil de Bonanat, que continuava desconnectat. Durant tot aquell temps va pensar moltes coses. Primer va repassar la seva relació durant els darrers mesos. Tot era normal. Es continuaven estimant, i ella pensava que de cada vegada més, ell continuava essent afectuós amb ella, la besava en arribar a casa i totes aquestes coses que fan les parelles que es duen bé. Per què se n'ha anat? Pot ser és mort.

Algunes estones mirava el seu propi telèfon i els etcètera de passar pena dins la casa.

Se li va ocórrer telefonar a la feina de'n Bonanat, la redacció d'un diari. Va marcar la seva línia directa, però quan el company de feina, en Joan, a l'altra banda de la línia va contestar dient "Bonanat?" n'Aina va entendre que tampoc havia anat a treballar. Va penjar sense dir paraula.

Aleshores va sonar el timbre de la porta.

N'Aina va mirar per l'espiell, a través del qual hi va veure l'espia oficial de la finca, la pansida senyora Cadernera. Quan n'Aina va obrir, la petita senyora va pegar una violenta coça a la porta i va entrar carregada amb dues bosses de fems.

-Aquests fems són vostres! --la va acusar mentre mostrava les bosses--. Hi ha cartes i factures que duen els vostres noms. (No sabia que pagàveu tant de telèfon.) L'he aguda d'agranar de l'escala. Era una vergonya! Tots els veïns la miraven al matí i ningú no la recollia! Una vergonya! No sé on arribarà el món, joveneta. Però que no teniu decència? L'he aguda d'agranar jo mateixa! Sí, jo mateixa! Això no ha de tornar a passar, nina. Aquesta és una finca decent. Els fems es treuen abaix, al contenidor, i no se tiren així per l'escala. On s'ha vist mai? On?

La senyora Cadarnera va sortir de la casa renegant i acusant després de llançar les bosses per la cuina.

N'Aina es va quedar mirant la porta. Va ser en aquell moment que va retornar al món. Havia d'entrar a donar classes a les onze.

Què fer? Què puc fer? es va demanar en veu alta.

Tres opcions:

A.- n'Aina no fa res. Va a treballar i no parla a ningú de la desaparició de'n Bonanat.

B.- n'Aina telefona als seus amics i a la policia. Comença la recerca de'n Bonanat.

C.- De camí a la universitat, n'Aina te un accident. Es desperta a l'hospital.

Vota

Eleccions per a un viatge

L'aeroport era buit a aquella hora.
Volia ser el primer quan obrissin la caseta de venda de bitllets. Volia triar, en la mesura del possible, cap a on anar o dirigir el seu destí. Sabia que això, que triar el destí, es pot fer cada dia, cada petit moment, quan volguem. Sí. Però ningú no ho fa. Anam de la casa a la feina i de la feina a casa. Repetim moviments i cicles: compram novetats, ens interessam per això o allò, canviam el nom de les coses en un retorn al mateix de sempre.
Bonanat tenia l'adrenalina pujada, sentia que el cor bategava.
Es va treure el mòbil de la butxaca. Era una cosa que solia fer quan no sabia que fer. Hi mirava l'hora, la llista de contactes o els darrers missatges que li havien enviat. Va ser quan el va veure apagat que va recordar haver llançat la targeta als fems en la nit anterior.
Va recordar la conversa amb Michele davant unes cerveses. El seu amic de Trieste, després d'haver-li contat la feina de Franco Basaglia a la seva ciutat, va acabar el seu discurs amb un "la llibertat és terapèutica". La idea de Basaglia de donar martell i pic als interns de l'hospital psiquiàtric de Trieste per fotre abaix totes les parets li havia semblat, des del dia que havia sabut la història, il·luminadora. I això era el que precisament ara feia. Tomar el murs de tot el psiquiàtric que l'envoltava amb un exercit de dements: ell mateix.

El so de la barrera que s'aixecava el va retornar al lloc on era. Obrien la primera caseta de venda de bitllets a l'aeroport.

Bonanat va explicar a la senyora, sense voler-ho, que havia decidit partir de viatge i que només volia un vol d'anada. "Vull ser un viatger, no un turista", va afirmar creguent-se el John Malkovich de la primera escena de la peli "El Cielo Protector". Si hagués duit capell, se l'hagués llevat.
L'hostessa de terra li va explicar que quedaven poques butaques i pocs vols, que ningú compra així i que això és una vergonya:
"Hi ha un vol que està molt be de preu que surt en dues hores, a Barcelona", va afirmar l'hostessa. Tan aprop?, va demanar Bonanat. Li va explicar que la seva intenció era anar més lluny, pot ser a un altre continent. L'hostessa de terra continuava renegant. Va ser en el renec en el que li va demanar si duia passaport en el que un poal d'aigua gelada va caure sobre Bonanat. Va ser en aquell moment que el somni romàntic d'anar lluny es va esvair de cop. Va demanar quin vol era el més lluny del més aprop, o dels llocs en els que podia anar només amb DNI. L'hostessa va donar tres ciutats:

A.- Barcelona.
B.- Manchester.
C.- Praga.


...vota

Eleccions per a una novel·la

Ell va entrar per la porta de casa amb una bossa de paper. A dins hi havia tallarines amb bolets xinesos.
A la casa, perfectament il·luminada, hi sonava una cançó de PJ Harvey, White Chalk.
Va deixar la bossa a la cuina
La ciutat, a fora, ja havia enfosquit, i els transeünts es dirigien al seu últim o penúltim destí diari baix una fina pluja.
-No tenc ego suficient per haver de fer d'humorista en un lloc que ni tan sols entenen el meu idioma.-va afirmar Ell.
-Acab d'arribar, hauries de posar la rentadora.- Va dir ella, fullejant el darrer catàleg de Ikea al sofà.
-Però he d'escriure, he d'assajar la cançó amb la guitarra, demà tinc classe.
-Jo he planxat i arreglat la cuina. No me toca a jo. Jo ahir vaig posar la rentadora, que et tocava a tu.- va insistir ella, que aquella nit s'havia recollit els cabells en una cova alta sobre el clatell nu.

Ell va obeir. No tenia ganes de discutir. Quan va haver posat la rentadora, va agafar la bossa de fems i les dues capses del reciclatge: paper i envasos. Va baixar les escales carregat, un fet que va provocar que la capsa del paper caigués per l'escala.
Ell es va quedar dret mirant els papers voladissos i dispersos entre les escales i la planta de baix. Allà hi havia cartes sense llegir, diaris, factures comprovades, revistes fullejades i les dues primeres escenes de la seva darrera obra de teatre.
Va amollar tot el que li quedava en les mans.
La bossa de fems es va obrir mentre rodolava escales abaix, i els envasos van botar de la capsa. Un tetrabrik amb un quart de llet agra va deixar caure el seu líquid.
L'ombra d'ell va creuar la línia blanca de la beguda làctia i va sortir per la porta.

Va caminar sense destí durant més d'una hora, fins que es va trobar davant la porta d'un hotel.
Hi va entrat i va demanar habitació en el precís moment en que li va sonar el telèfon mòbil. Era ella. No va respondre. Es més, va aturar l'aparell, el va obrir i li va llevar la targeta, que va llançar als fems. Tot en aquest ordre.

-Una habitació per un, per favor.- va demanar al polsós recepcionista.

En aquella nit d'insomni en la naftalinosa habitació d'hotel, va planificar l'endemà. El més important era tenir la visa, que significava la pasta, el fons econòmic de sis anys de feina mediocre. El primer que faria, al matí següent, seria anar al banc, a treure tots els seus estalvis. Després aniria a l'aeroport i faria allò que sempre havia desitjat fer: comprar un bitllet pel primer avió que sortís.
Se n'aniria sense donar explicacions a ningú. Quan es cansés tornaria. Bé, ho faria si és que ho així ho volia.

Quan havia caminat suficient planificant l'endemà per l'habitació, amb la tele emetent el vespre "Exposé", es va jeure sobre el llit.
Es va dormir pensant en ella.

I bé, benvolguts lectors, a partir d'aquí, opcions per votar:

A) Ell, al que anomenarem Bonanat, continua amb el seu pla. És a dir, va al banc i treu els seus estalvis i agafa un avió cap a un destí, que no avançarem per ara.

B) Bonanat atura el seu pla i torna a casa, amb Ella. Però quan entra a la casa veu que els fems, que a la nit anterior eren a l'escala tornen ser escrupulosament ordenats al seu lloc. Ella no hi és en lloc però hi ha sang sobre el llit.

C) En aquell moment entra una dona vella, vestida de negre a l'habitació de l'hotel. I li dóna un missatge: Compra'm aquest llibre. Aquí hi ha escrit el teu futur.

VOTA.