Excusa

Excessos nadalencs i una llarga exposició al fred han provocat que l'autor d'aquest blog hagi de pos(t)posar l'entrada del capítol d'aquest dijous, dia 27 de desembre, un dia o dos, ja que té un gran constipat afegit a maldepanxa. Un fet que li provoca un malestar general que li impedeix escriure un capítol de manera mínimament digna.
Mentre tant encara podeu votar a qualsevol dels dos capítols anteriors.
Perdonau-me.

Jaqme

Capítol 8

-Creus en les casualitats?, va demanar na Clara.

N'Aina se la va quedar mirant dreta a la penombrosa habitació de l'hospital. Sabia que se n'anava. Però no tenia clar a on. Segurament a casa. A on si no? Pot ser Bonanat hagi tornat.

-Creus en les casualitats?, va insistir na Clara, des del llit.
-No.
-A on vas?, la va continuar interrogant.

N'Aina no li volia dir. No tenia ganes de contar el que havia passat en els darrers dies. Ara escapava de l'hospital i no sabia per què.
Pot ser podia esperar al següent matí a que li donessin l'alta, però no tenia ganes de dormir una dia més allà. Volia tornar i prou. Si en Bonanat havia tornat no sabria on era. Podria estar preocupat. Ets dèbil, es va dir a sí mateixa. Pot ser Bonanat l'havia cercada, pot ser estigués preocupat. He de tornar.
La veu de na Clara va interrompre el que pensava.

-Tornes a casa?
-Me n'he d'anar. Esper que et recuperis aviat. Sort.
-Espera. Apunta el meu telèfon --va dir-li na Clara.

N'Aina, desconcertada, no va saber negar-se. Va treure el seu mòbil de la motxilla i va apuntar el nombre de telèfon que aquella petita al·lota de cabells curts li donava, mentre dubtava de si donar-li també el seu o no. No es fiava dels desconeguts. Però pensa-t'ho. Se la veu tan desvalguda, li faràs un favor. Només vol ser la teva amiga. Et vol fer cas. Però sigues educada, va ,-es va dir-. Si et truca no t'hi posis o dóna alguna excusa perquè no et telefoni més. Al final va valorar, i de molt, la segona opció. Es va acomodar la motxilla a l'esquena, es va acomiadar de nou i va sortir per la porta just en el mateix moment en que el metge, justament el metge que havia portat el seu cas, el doctor Pankejeff, passava pel passadís. Al principi n'Aina va intentar excusar anar vestida com si volgués partir amb un escarit "tinc la regla, cerco uns excusats dignes. On són?" Òbviament, el doctor Pankejeff, preocupat per si la seva pacient havia despertat un edema encefàlic no detectat, la fer tornar al llit.
Aquell incident va molestar molt a n'Aina. Els seus pares, jubilats, de dia no es movien del seu costat, i ella havia d'aguantar-suportar-patir, les converses entre la mare de na Clara i la seva família. El que més ràbia li feia era quan sa mare es posava a parlar dels mèrits seus: la seva filla era professora a la Universitat, de que a casa seva sempre havien valorat molt els estudis i que gràcies a ella mateixa, a sa mare, havia arribat a on havia arribat. En fi. Tanta sort que una amiga li havia deixat un Ipod vermell que li anava molt bé per no acabar llançant-se pel balcó. L'amiga que li havia deixat l'aparell, na Eri, era una fan de la música de Elliott Smith. Per això en aquell mp3 s'hi va trobar amb el seu (darrer) àlbum pòstum. New Moon. Es va obsessionar amb una cançó, que escoltava repetidament. Era Miss Misery. El títol anava amb ella, la lletra volia que anés amb ell.
Hi havia un altre fet, però, que també la posava dels nervis. I era que, apart de la seva pròpia família, totes les seves visites, i quan dic totes són totes, demanaven per Bonanat. A ella, cada vegada que havia de respondre sobre aquesta espinosa qüestió, se li posava la boca torta i contestava que ell era de viatge. Un viatge de feina. I, clar, així provocava una segona pregunta, a la qual --s'hi havia fixat-- na Clara i sa mare de cada vegada obrien més els ulls des del seu llit ves a saber perquè. Pot ser perquè les respostes siguin contradictòries? I la segona pregunta de totes les visites arribava: Ah, i on és de viatge? N'Aina no creia en les casualitats, però no se li va ocórrer triar cap altra ciutat del món que no fos Praga per amagar l'absència de Bonanat. I aleshores la tercera pregunta queia pel seu propi pes: I que hi és a fer? I n'Aina sempre contestava el mateix. Un reportatge d'investigació. Les excuses van ser perfectes fins que a l'habitació hi va aparéixer en Joan, el company de feina, de Bonanat. Afortunadament en aquell moment a l'habitació només l'acompanyava na Clara. N'Aina va haver de respondre a les preguntes de Joan: De cop en Bonanat era a casa dels seus pares. Tenia depressió i no pot veure ningú. Tenia la sensació de que com més parlava més la cagava. Na Clara escoltava aquella conversa amb els ulls fora d'òrbita. No podia dur més interès en la qüestió.
Aquella nit tingueren la conversa pendent.
Na Clara va començar demanant qui era en Bonanat i n'Aina va respondre que no volia parlar amb ningú d'aquell tema. Na Clara li va jurar sobre el seu nom complet, Clara Dodgson, que no diria res a ningú, que per favor li contès tot. Però n'Aina va acabat la conversa posant-se els auriculars i escoltant, una vegada més, Miss Misery per plorar a les fosques. Quan va acabar la cançó, n'Aina va sentir parlar a na Clara de fons. Va aturar l'aparell per sentir-la millor.
-Com en un mirall. I va ser exactament així. La policia va haver de fer-lis una autòpsia als dos, ja que tanta coincidència no era possible. De vegades nosaltres som els culpables. Cercam relacions a on no n'hi ha. O sí? Tu que creus?
N'Aina la va interrompre. Volia saber què deia. Na Clara va recomençar. Va contar-li la història dels amants de Forli. Els recordes? --li va demanar. Però n'Aina no sabia de què li parlava. Aleshores na Clara li va contar que a finals d'abril de l'any passat, ella era a Forli, un poble del nord d'Itàlia, fent el interrail. Estàvem asseguts a les escales del palau d'esports, quan a la rodona que hi ha prop d'allà, varem veure un motorista estavellar-se contra un pal d'electricitat. Va morir. Em va afectar molt perquè ho vaig veure tot. Se l'emportaren amb l'ambulància però... (Silenci llarg) A pocs kilòmetres d'allà, just en aquell mateix moment, a la mateixa hora no, al mateix minut, la seva al·lota, tenia un accident de cotxe. Va morir a l'acte. Te n'adones? Els dos al mateix temps. Quantes possibilitats tenien de què passés això? Una entre cent mil milions? Una entre quaranta mil bilions? Fora càlculs. Sóc matemàtica i sé del que parlo. No hi havia cap possibilitat. Hi ha coses que no podem explicar. Hi ha coses que no passen per aquí --va dir assenyalant-se el cap--, ni per aquí, va dir assenyalant-se el cor. Si et vas trobar el metge al passadís era perquè així havia de ser. Per què no ho has tornat a provar?

Aquesta pregunta va ser l'espurna que va provocar que n'Aina s'aixequés del llit quasi amb un bot. Feia més de quatre dies que el doctor Pankejeff l'havia feta tornar a l'habitació. L'havien vigilada durant les dues nits posteriors, però ara ja no hi havia ningú que fes guàrdia davant la seva porta a les nits. Hi havia un problema afegit des del fracassat intent de fuga. Els seus pares s'havien emportat la seva motxilla, i amb ella la seva roba.
-Just aquí al davant hi ha el vestuari de les infermeres. -va dir na Clara, com si li hagués llegit el pensament.
N'Aina va pegar un bot del llit. Va creuar sigilosa el passadís silenciós i desert. El vestuari era buit. Es va canviar la roba de pacient per la d'infermera en un temps record. Es trobava forta. L'adrenalina li recorria el cos i la insuflava de vida. Va tornar a entrar a l'habitació, on es va pentinar a l'aviada. Després es va acostar a na Clara i la va besar a la galta. Moltes gràcies, li va dir. Ves a Praga, va respondre la petita amiga, des del llit.
Abans de partir, n'Aina va pensar donar una imatge de normalitat pel passadís. No volia aixecar sospites i per això es va col·locar els auriculars de l'Ipod i va triar una cançó a l'atzar. Per casualitat va sonar "Reckoner", una cançó del "In Rainbows" de Radiohead. Va respirar per relaxar-se mentre mirava a na Clara per darrera vegada. Després va sortir de l'habitació i va baixar per les escales de l'hospital quasi corrents. Es sentia que fugia, i que no havia de donar explicacions a ningú per fer-ho. Tenia una sensació de llibertat que feia molt de temps que no experimentava.
Just quan va ser fora de l'hospital es va adonar que no tenia ni les claus de casa seva ni diners.
Què podia fer ara que havia aconseguit sentir el vent acaronar la seva pell?

A.- Tornar a l'habitació.
B.- Anar a cals seus pares per aconseguir les claus de casa seva.
C.- Continuar caminant. Ho deixaria en mans de la casualitat.

Capítol 7

Ara ho veia clar. Tenia problemes.
Hi havia un problema de comunicació i un problema amb el seu cap.

Bonanat estava assegut a l'habitació. L'al·lota, n'Aina txeca, s'havia aixecat i s'havia passat més de mitja hora eixugant la roba amb l'assecador del bany. S'havia col·locat els cabells vermells en forma d'espiral, en un monyo alt sobre el cap. Era bella. No, era més que això. Era la bellesa. La mateixa bellesa que tenia n'Aina quan la va conèixer compartint un paraigua baix la pluja o abans de que els seus ulls s'hi acostumessin. Després s'havia acomiadat de Bonanat amb una mirada tímida.
Bonanat havia continuat pensant al llarg del matí que aquella al·lota era n'Aina. Però n'Aina estava a molta distància d'allà, no sabia txec i no es llançava a rius a mitjanit. Alguna cosa no funciona dins el meu cap. Havia posat la CNN a la televisió. La sentia de fons. El llit estava desfet.
Varen tocar a la porta.
Era una cambrera que venia a netejar l'habitació.
També era de color, com el recepcionista. Bonanat va pensar que devia ser la seva dona.
Ho va pensar després d'haver-li fet una senya indicativa de que hi tornés més tard.
Va mirar per la finestra.
De tant en quant alguna persona passava, normalment vestida de negre, amb un gran abric.
De vegades les persones feien una aturada a la pizzeria del davant.

Bonanat es va girar i va mirar el llit desfet.
Va pensar en ella. Qui era la jove que havia tret del riu? Ell mai no hagués fet una cosa així. Jo som covard. Hagués pogut cridar, demanar ajuda... No em conec. No t'ho tornis a demanar. Bé, sí, una vegada més. No. Sí. D'acord. Què cony hi faig aquí? Ni tan sols crec en les casualitats.

Es va llançar sobre el llit.
No podia ser. El llit feia la mateixa olor que casa, que ella.
Passa. Passa, no hi pensis.
Quina merda.
Quan poc després Bonanat es va asseure sobre el llit li va cridar l'atenció un paper escrit a boli sobre el comodí.
Bonanat el va agafar i el va llegir.
Hi havia una adreça d'una pàgina web.
No podia ser. No podia ser. El nom de l'adreça ja deia massa.
Massa.

Es va vestir i va sortir decidit a cercar què significava aquell paper.
Tenia en el record, de manera borrosa, la presència de la jove txeca sobre el pont, a la vora del riu i dins l'habitació. Es va demanar si no s'hauria enamorat com a perfecta excusa per quan fos trobat.
Trobar un cibercafè a Praga no és fàcil.
Va entrar a cinc o sis tavernes plenes de turistes a mirar si hi havia un ordinador lliure, va pujar pels carrers de Mala Strana, va passar per davant l'ambaixada americana i va creuar placetes privades fins que es va veure sol. No sabia on era.
Una dona vella i vestida de negre va sortir lentament per una estreta porta.
Bonanat s'hi va acostar i li va demanar Cibercafè?
La dona no sabia què volia dir.
Internet. Cibercafè? Internet. Internet, va insistir Bonanat aixecant aquell paper amb la mà.
La dona va repetir: Internet.
Ell va afirmar i va repetir Internet! Internet!
La vella va afirmar amb el cap i va tornar a dir la mateixa paraula.
Si algú els hagués vist li hagués semblat que acabaven d'inventar aquella paraula, i que a més, en feien una celebració iniciàtica.
La senyora el va agafar de la mà.
El va conduir amunt per unes estretes i fosques escales que no acabaven mai. La senyora cridava el que semblava un nom: Tereza! Tereza! mentre entraven per una estreta porta dins una casa amb el sostre molt baix.
Tereza va guaitar d'una habitació. Era una adol·lescent enorme, massa enorme, el greix li sorgia pels costats com si bullís dins la pell, i la seva mirada, d'una curiositat abissal, l'explorava ininterrompudament. La vella va conduir a Bonanat a l'habitació. Li semblava mentida que Tereza passés per aquella porta tan estreta. Aleshores les dues dones varen encetar una conversa, li varen fer entendre que si volia fer servir l'ordinador de na Tereza li havia de donar diners. Bonanat lis va explicar que només duia euros, que no havia tingut temps a canviar moneda. Lis va anar bé. Acceptaren.
Poc després Bonanat disposava del Internet de Tereza, la qual l'observava completament d'amunt avall, mentre ell copiava l'adreça del paper que tenia a la mà a la barra d'adreces del cercador. Tremolava.
Va teclejar acuradament. L'adreça era fàcil: www.aina.cz

Una paraula. No podia ser, havia de ser una broma. Ella devia haver sentit com l'anomenava i va apuntar això per casualitat, o causalitat, ves a saber. Devia conèixer la pàgina web d'abans, de feia temps, o el nom...
-Les casualitats no existeixen, va afirmar Tereza des del llit, grapejant una polsosa edició de "Carrie", d'Stephen King.
Bonanat es va girar, exaltat.
-Eh?
Ella va fer senyes de que no havia dit res.
Bonanat va tornar a mirar la pantalla blanca, amb aquell nom.
Què significa això?
En el moment que va tornar a mirar el paper on hi havia l'adreça web apuntada es va adonar de que al seu dors hi havia alguna cosa més escrita.
Era una adreça, un carrer i un número.

Bonanat va saber en aquell moment que havia de començar la recerca de la jove que havia tret del riu. Necessitava saber. Perquè li havia donat una adreça d'Internet amb el nom de l'Aina? Què significava Corsé, com a títol de la pàgina web? Li semblava que jugaven amb ell. Això només passa a les pelis. Jo torn. Però alguna cosa l'empenyia a dirigir-se cap a la direcció escrita al paper.
Es va aixecar, aviat, i va donar les gràcies en anglès i amb senyes. Na Tereza l'explorava asseguda menjant patates fregides sobre el llit.
Quan Bonanat va anar a sortir de l'habitació, va entrar la senyora major, amb un ganivet amb restes de ceba. La senyora major va tancar la porta darrera seu i va rodar i agafar la clau, que va tancar dins el puny.
Na Tereza vol una cosa.

A.- Més diners.
B.- Convidar a dinar a Bonanat com a gest d'hospitalitat.
C.- Un fill.
D.- Sortir de l'habitació. Un desconegut és l'excusa perfecta per ampliar la porta sense que ho sàpiguen els veïns, els quals duen anys rient-se d'ella.

Recorda (Capítol 6)

Record 1

Es va despertar de sobte. Espantada. No reconeixia el lloc on era.
A fora hi feia fosca.
Hi havia algú a la cadira de la dreta. Algú que vesteix de blanc.
Llegeix un diari.
-A quin hotel estic?- va demanar.

La persona de blanc es va retirar el diari de davant la cara.
-No ets a un hotel. Has tengut un accident i ara ets a l'hospital.

Aleshores va mirar el llum de neó de sobre seu.
Va tancar els ulls.
Intermitents beeps de fons.

Record 2

Algú manipulava les seves cames. Va obrir els ulls.
Un infermer l'estaven netejant. Va recordar que algú li havia dit que era a l'hospital.
Va intentar saber què li feia mal o on estava ferida. Es trobava fluixa però no podia determinar perquè.
No podia respirar be. Alguna cosa molestava al nas. Eren dos tubs que l'infermer, molt amablement, va decidir que no es podien tocar.
-Hola- va saludar.
-Hei- va respondre l'infermer.
-Què m'ha passat?
-Vares tenir un accident.
-Però que m'ha passat?- va demanar ella.
-Un moment.

Ella va demanar per un home.
Però cap infermer en va saber res.
En canvi varen deixar passar als seus pares i les va veure a través dels vidres. Sa mare es va dur una mà a la boca i va començar a plorar. Tot era massa confús.

Estava cansada. Pensar costava massa.
Va tancar lentament els ulls.
En guió cinematogràfic en diuen fus.

Record 3

Es va despertar però no va obrir els ulls.
Intentava seguir les converses dels infermers que trescaven per allà. Va entendre que aquell espai era la Unitat de Vigilància Intensiva d'un hospital. Va recordar als seus pares. No estic sola. Com a mínim sé això. Fes memòria. Recorda.
I va recordar.
Va recordar haver sortit de casa i haver baixat les escales. Va recordar caminar cap a l'aturada de bus. Va recordar comprar el diari al quiosc en el que el comprava cada dia. Va recordar haver... el diari... quin diari?
I no va recordar més.
Va obrir els ulls. Va intentar avisar a algú. Una infermera s'hi va apropar.
-Què m'ha passat?--va demanar.
-Estàs be? --La infermera va graduar els nivells de sèrum. Va endinsar més l'agulla sobre la pell de la mà. Després va pitjar botons a la màquina dels beeps. Tot semblava en ordre.
-Què m'ha passat? -- va insistir ella.
-Ets a l'UVI. No ho sé. Tens gana?
-Perquè som aquí?
-Has patit un traumatisme craniencefàlic. També tens el cúbit i el radi del braç dret romput. Apart de contusions múltiples.

No sap si es va acubar o es va dormir.

Record 4

-Desperta't.
Algú em frega la cara amb una tovallola banyada.
-Desperta't.
No puc despertar. Tenc són. Estic cansada, he de dormir més.
Recordo on sóc, però no se que hi faig aquí. No vull despertar. Vull dormir fins que surti de l'hospital. Quants de dies fa que he arribat? Però li varen obrir els ulls i el llum d'una llanterna petita apuntava directament a la pupil·la.
-Tot en ordre. Quan es desperti, que comenci a menjar.
Tenc son.

Record 5

Li varen contar tot el que havia passat a l'arribada a l'habitació. Sa mare li va dir que sembla que un camió va perdre el control i es va empotrar contra el quiosc. Un client va morir a l'instant, aixafat. El conductor, un al·lot que havia donat positiu al control d'alcoholèmia, estava en presó preventiva i que ella havia de donar gràcies d'estar viva. De cada vegada estava millor.
L'habitació era compartida.
Al llit del costat hi havia una al·lota que no rebia visites. De vegades respirava per una bombona d'oxigen. De vegades li faltava aire. Li feia ansietat.
El record és en la nit. Ella es desperta. Veu a la seva companya de l'habitació dreta, sembla cercar alguna cosa en una motxilla. Es gira cap a ella i diu que se'n va. Des del llit demana a on. Amb la motxilla a la mà respon que creu que a casa però que no ho sap.
-Em dic Clara, diu la noia del llit
-Jo som n'Aina, li respon la fugidissa companya de l'habitació.
Na Clara recorda que la coneix, però no recorda de què. D'una foto, pot ser?
N'Aina s'ha posat la motxilla i és a punt de sortir per la porta. El llum esbiaixat il·lumina cabells vermells.
-Espera --exclama na Clara des del llit.
N'Aina es gira i torna cap a l'habitació.
Na Clara esperava una situació com aquella per canviar les coses. Feia temps que ho cercava. L'adrenalina li recorria ara el cos i li donava una força que fins aquell moment no havia tingut. Això era una oportunitat immillorable. Na Clara, amb tot l'avantbraç romput i el traumatisme craneoencefàlic adolorit, es va incorporar i va demanar...

Tres opcions per a la pròxima frase:

A.- Creus en les casualitats?
B.- Puc venir amb tu?
C.- Quantes coses estranyes hi ha l'album de Andrew Gold, "what's wrong with this picture?"


Vota'n una.