Capítol 10

Miquel Vidal era escriptor. Això estava clar, o com a mínim pensava que ho tenia tan clar com els seus lectors. Acabava de complir setanta-quatre anys i el seu cap no estava com quan en tenia vint. Que era escriptor estava clar, un escriptor avui insomne. Era un escriptor vell que havia aconseguit adaptar-se a les noves tecnologies i fins i tot havia arribat a escriure regularment els seus textos directament a l'ordinador. Però ara de vegades li passava que es quedava en blanc. Mirava el cursor parpellejar pensant la propera paraula que havia d'escriure, no li sortia, ja no hi havia fluïdesa. La memòria començava a tenir cruis. Pot ser fos l'hora de començar a pensar en fer un comunicat públic per anunciar la seva retirada, aquest fet però li suposava haver de posar punt i final al seu personatge estrella, Ricard Rowling, un capellà ja major d'una església situada a una de les zones més distingides de la ciutat i que xafardejava casos d'amor i passió a partir de les confessions dels seus parroquians. La idea havia sorgit molts d'anys abans i la primera vegada que va sorgir l'havia ignorada per absurda. Es tractava de vendre llibres amb històries potents, i dubtava poder-ho fer amb el personatge d'un capellà xafarder. A més, els capellans no anaven amb ell, ans el contrari. Però Ricard Rowling havia nascut amb estrella: en l'època en que va néixer el personatge de la novel·la, l'escriptor tenia una creença ferma, a la qual per res del món estava disposat a renunciar i que a més estava decidit a que fos la guia per dur a terme el canvi de vida que necessitava. La creença ferma: acabar una sola cosa. I com que era llibreter i estava acostumat als llibres va decidir escriure un llibre fins a la darrera pàgina. I així va ser. Sempre havia escrit històries sobre Mossèn Ricard Rowling i pot ser s'apropava l'hora de pensar en la seva mort, en la de tots dos.
Miquel Vidal era davant del mirall i no es reconeixia. Per una part es considerava afortunat perquè no havia perdut els cabells, però per l'altre les tenia tots blancs. I el pitjor, tenia cara de vell, morena, arrugada i amb pigues negres, una cara amb la qual no es reconeixia. Miquel Vidal no s'havia casat. Mai s'havia volgut comprometre perquè una dóna o una família no destorbés els seus ritmes i costums. Però de cop s'havia despert un dia amb setanta-quatre anys no gaire ben duits i tot sol.
Es va llançar aigua a la cara.
Estava enfadat i nerviós i temia la mort progressiva, lenta i decadent. Recordava Dalí. Miquel Vidal es va vestir amb trajo, corbata i el seu abric canadenc, i va decidir anar a fer una volta pel barri. Era entrada la nit i no hi hauria ningú que li demanés com estava o què tal la darrera novel·la. Perfecte. Millor.
Va creuar places i carrers fins que va arribar a una bifurcació alta des d'on es veia una cafeteria oberta, a la qual va decidir fer una aturada. Mentre hi entrava va pensar que ja tot és Amèrica. Per la decoració aquella cafeteria li recordava el famós quadre de Hopper, Nighthawks. Sí,tot Amèrica. Va demanar a la cambrera, l'altre únic ésser viu del local, un donut i un cafè alemany descafeïnat. la cambrera aparentava no haver complert encara els vint anys. Andreu va pensar que si hagués tingut una filla mai l'hagués deixada fer feina sola de nit.
La porta es va obrir i varen entrar dos homes visiblement borratxos. Es varen seure a la barra i varen deixar una bossa de plàstic al seu costat. Varen demanar whiskys amb gel i parlaven fort i reien encara més fort. Havien anat de putes aquella nit i comentaven la jugada. Els dos estaven quadrats. Per la seva complexió en Miquel les va suposar picapedrers. Un d'ells, el més baix, es va fixar amb la cambrera, a la que li va començar a amollar tot tipus d'obscenitats. La cambrera, mentre fregava tasses, esquivava amb silencis els comentaris fins que no va poder més. Va amenaçar als dos amics que o se n'anaven o trucaria a la policia. Però això va empitjorar les coses. El més alt, que també era ros, va obrir la boca: "Puta, saps que duim dins aquesta bossa? Una cosa que et ficarem per on més t'agrada!". Miquel es sentia de cada vegada més tens. Va ser aleshores que va començar a valorar dues opcions: intervenir o anar-se'n.

-És una pistola! -va anunciar el picapedrer petit.

De cada vegada més, tot ja és Amèrica, va pensar en Miquel Vidal des del seu racó, portant-se un puny davant la boca.
En aquell moment va entrar una al·lota pèl-roja, equipada amb una motxilla, a la cafeteria.
Tot agafava signes de convertir-se en l'escena teatral perfecte.
La novavinguda va observar la cafeteria, i es va fixar amb els cabells blancs de'n Miquel, al fons. Es va dirigir aviat cap a l'escriptor, amb el que es va seure. Estava respirant amb força, semblava cansada i alterada.
--Perdoni, mai he demanat ni res d'això, però necessit que m'ajudi...--va dir n'Aina a en Miquel.
Un dels borratxos va llançar el seu tassó al terra, que es va rompre en mil parts.
--Mai he demanat ajuda ni res d'això, però avui necessit que m'ajudin-- va dir-los la cambrera recolzant les mans sobre la taula.

En Miquel, de cop, s'havia trobat amb el que més odiava. Una situació de descontrol.
Hagués volgut no ser-hi. La situació era complicada.
Dues dones li demanaven ajuda a un vell davant dos borratxos quadrats i violents.

A.- En Miquel intenta calmar la situació, però un borratxo dispara (no deim on va a parar la bala).
B.- Els tres se'n van de la cafeteria.
C.- Els borratxos marxen i els deixen en pau.

Vota.