Capítol 11

La porta oberta del castell era una oportunitat per alguna cosa, però no sabia per a què. Pot ser per tornar a rompre el guió prescrit i preestablert. Se suposava que no hauria de ser a Praga, i hi era. Se suposava que si optava per fugir havia d'explicar per què, però no ho havia fet. Se suposava que no havia de ser allà en aquell moment, però hi era.
De petit havia llegit centenars de Don Mickey's, un còmic format per petites històries protagonitzades pels personatges de Disney. A la contraportada de cada còmic hi havia una fotografia del castell situat al centre de Disneyworld. Bonanat sempre s'havia demanat què hi havia a dins fins que en un viatge adol·lescent amb la seva família a Florida va obtenir la resposta. Va ser fàcil fer-ho. Es va posar a esperar a la barrera que protegeix o separa al castell dels turistes i va esperar a que algú hi entràs o sortís per guaitar-hi. Pocs moments després es va obrir la porta i Mickey Mouse va sortir acompanyat de Daisy, l'al·lota de Donald. El ratolí es va aixecar la careta i es va treure un guant i va encendre una cigarreta. Cal dir que s'havien col·locat a un lloc estratègicament protegit de la mirada curiosa dels visitants, però així i tot, des del lloc on s'havia situat, Bonanat les podia veure perfectament. Després d'haver encès la cigarreta va oferir la capsa de tabac a Daisy, i ella també va fumar. La porta oberta del castell del parc d'atraccions va donar la resposta a una pregunta que havia repicat durant molts anys dins la ment infantil de Bonanat. L'interior del castell de Disneyland era fet de pilars d'obra i cartó-pedra. També era el lloc que el servei del parc d'atraccions feia servir com magatzem per a la roba i per guardar-hi els estris de neteja. Bonanat recorda aquell dia amb la decepció que caracteritza el moment en el que descobrim algunes veritats quan ens colpegen al llarg de la vida. En fi, l'adol·lescència va ser un període perfecte per descobrir algunes coses.
Però ara era davant un altra tipus de castell. Un castell històric i real. Mira, no t'ho pensis més. Entra. Es va dir.
Les parets que el varen rebre eren estretes i humides. Es trobava a un llarg passadís fosc que donava a una porta també estreta. Bonanat la va obrir lentament. Ara era una sala alta i plena de miralls segle XVIII. No hi havia més decoració en aquelles parets. Era una sala amb miralls antics i amb el terra de fusta. No hi havia finestres i el llum provenia de dues bombetes penjades del sostre. Després de tancar la porta al seu darrera, Bonanat va observar que a la paret oposada hi havia una porta més petita. Bonanat no va dubtar i s'hi va dirigir. Volia que fos oberta. Va girar lentament el pom de la porta i la va obrir.
La nova sala era petita, tenia el sostre baix i tampoc comptava amb finestres. No tenia res a veure amb l'aire de luxe vell de l'anterior. Al seu centre hi havia una làmpada de peu, el pedestal de la qual estava clavada al terra. No comptava amb cap tipus de decoració i a cada una de les parets hi havia una porta de diferents colors. Bonanat va intentar obrir la porta de la dreta però estava tancada. Mentre es dirigia cap a la porta central Bonanat va sentir renou de passes. Algú s'acostava amb pas decidit. El renou provenia de la porta de l'esquerra, la blava. Si la porta central estava tancada hauria de fer-se el turista despistat que s'havia perdut per allà cercant els banys. Però la porta era oberta i Bonanat va entrar a una habitació absolutament fosca. Va tancar la porta darrera seu en silenci i va esperar. Les passes varen obrir la porta de l'habitació anterior. Varen creuar-la i varen rodar la clau d'una porta. Després les passes es varen dirigir cap a la porta darrera la qual Bonanat es trobava i també varen rodar la clau. Bonanat va dubtar. No sabia si tocar la porta per tal d'avisar a la persona que l'havia tancat o callar. Va optar pel segon. I les passes varen tornar pel lloc que havien arribat, no sense abans rodar la clau de la porta per la qual havia entrat. Bonanat va provar d'obrir la porta, però --ho sabia-- estava tancada. I ara què?, es va demanar. Va palpar les parets fins que va trobar un interruptor. L'habitació era idèntica a l'anterior, però al seu centre, en comptes d'haver-hi una làmpada de peu, hi havia una taula de fusta i una cadira. Sobre la taula hi havia un telèfon vermell, i a la paret del fons hi havia dues portes més. A la paret de la dreta hi havia el retrat de Lenin i a la de l'esquerra una fotografia emmarcada i retocada de Stalin. Aquell lloc devia ser un reducte abandonat de quan l'antiga Txecoslovàquia havia estat sota el règim comunista fins el 1989. Però per què ningú havia canviat aquella decoració soviètica en tot aquell temps? Les habitacions que havia creuat no tenien pols, un fet que demostrava que algú tenia cura d'elles i del seu aspecte. Bonanat va prosseguir el seu camí, però les dues portes tancades d'aquella habitació li varen impedir.
La realitat: Bonanat estava tancat en clau a una de les habitacions del gran castell de Praga.
Es va seure a la taula i va recopilar la seva història des de que havia decidit desaparèixer. Tot era estrany, però la vida mateixa també ho era. Allò era vida, o com a mínim la vida que cercava, o com a mínim es buscava, o com a mínim havia decidit perdre's per trobar-se. Però amb tot hi havia repunts de la història que no acabava d'entendre: Qui era l'Aina txeca? Què significaven les misterioses adreces que li havia deixat a l'hotel? Per què aquella al·lota s'havia volgut suïcidar llançant-se al riu Moldava? Però el repicar del telèfon va interrompre la seva recopilació d'esdeveniments. Bonanat no va fer res més que esperar. Aquella trucada no era per ell. Però quan l'aparell va deixar de sonar, el va agafar i va marcar el telèfon de casa. Havia arribat el moment de fer saber a n'Aina que estava bé i prou, que no passes pena. No li volia dir res més. Penjaria després de fer-ho. Va marcar el telèfon de casa i va esperar. Una veu d'home va despenjar a l'altra part de la línia.
-Hi ha n'Aina?--va demanar Bonanat.
-Amb qui parlo?--va respondre l'home.
-Hi ha n'Aina?
-N'Aina no. No hi és. Amb qui parlo?- va insistir l'home.

Però Bonanat va penjar i es va quedar amb un dubte brutal. Qui era aquell home?
Una clau rodava en una de les portes de l'habitació, que es va obrir. L'home que va entrar era una pallasso, o com mínim així anava vestit. Quan va veure a Bonanat es va quedar dret, observant-lo, amb la rialla pintada dibuixada a la boca, immòbil. Bonanat es va aixecar. El pallasso va dir alguna cosa en txec a la qual Bonanat no va poder respondre. Era el moment ideal per fer-se el turista despistat. De fet ell quasi ho era.
El pallasso semblava enfadat i a Bonanat només se li va ocórrer demanar on era l'adreça que n'Aina txeca li havia apuntat al paper. Per això Bonanat li va mostrar el paper amb l'adreça al pallasso, però aquest el va ignorar. Li va cridar alguna cosa mentre marcava tres xifres del telèfon. Poc després va comparèixer un guarda de seguretat.
-Money. -va dir el guarda de seguretat.
Bonanat va respondre en anglès, mostrant l'adreça del paper, que havia d'anar a aquella adreça, però el guarda només sabia dir "Money", i de cada vegada de més mala manera.
Bonanat entenia aquell llenguatge.
Li va donar la cartera al guarda, que la va passar al pallasso. El pallasso va mirar el que hi havia a dins i va somriure per primera vegada des que havia entrat a l'habitació. No va ser suficient. Varen obligar a Bonanat a buidar el contingut de les seves butxaques sobre la taula. S'ho varen quedar tot. La targeta de crèdit i fins i tot la clau de l'hotel. Lenin semblava fer la mitja des de la paret.
Després els dos personatges varen conduir a Bonanat a l'exterior del castell.
-Good Bye my friend, va afirmar el guarda de seguretat.

Poc després Bonanat mirava el castell des d'enfora, comparant-lo amb el de Disneyworld. Tots els castells del món tenien alguna cosa en comú. Tenia a la mà el paper amb l'adreça que havia apuntat n'Aina txeca com a única possessió. Pot ser li podria demanar doblers. Era una opció que a partir d'ara hauria de tenir en compte.
Bonanat va entrar a una oficina d'informació turística per demanar la situació exacta sobre un mapa de l'adreça que tenia. Però la resposta de la dona que el va atendre el va confondre.

A.- L'adreça no existeix.
B.- L'adreça està situada en algun lloc remot.
C.- L'adreça és just allà davant.

Vota