Capítol 9

L'habitació tenia el sostre baix i els cabells de Tereza eren greixosos, de manera que el sostre tenia taques fosques degudes a la fricció dels cabells de l'al·lota contra aquesta part de l'habitació.
Bonanat no podia deixar de mirar el ganivet que la senyora major duia a la mà. Per què havia tancat la porta amb clau? La senyora major el va fer asseure a la cadira i va riure. Només li quedava una dent, única estalactita de la cova. Va dir alguna cosa. Tereza es va aixecar lentament, com un elefant, i es va dirigir feixuga cap a l'armari d'on va treure una espècie d'embotit, que va oferir al seu convidat. Bonanat passava pena a que una negativa a aquell oferiment les pogués ofendre per qüestions culturals o ètniques. Amb senyes la senyora major va donar a entendre que Tereza era la seva filla.
-Maruska, va afimar Tereza assenyalant amb un dit a l'altra dona amb la veu més greu que havia sentit mai. Un ceg no hagués dubtat en que aquella veu era d'home.
-Bonanat, va respondre ell mirant al ganivet ple de ceba.
Tereza va amollar una forta rialla, mentre Maruska sortia de l'habitació, rodant clau aquesta vegada des de la part exterior. Bonanat va observar l'embotit que ara tenia a les mans, i va fer un esguard interrogatiu a Tereza, que va dir alguna cosa en txec.
Bonanat no podia deixar de pensar en l'adreça que hi havia apuntat al paper, ni tampoc en la misteriosa pantalla en blanc amb el nom de n'Aina.
Si com a mínim l'habitació hagués tingut finestres, hagués pogut demanar ajuda, però aquella situació, apart d'incomodar-lo, l'importunava greument. L'olor que feia el dormitori de Tereza era un element afegit perquè Bonanat volgués fugir d'allà ara mateix sí o sí. Aquell tuf, mescla de menjar podrit, de suor, de cabells bruts i de regla covada, provocava de tant en quant una arcada quan Bonanat s'aturava a pensar-hi. La curiositat pel que hi havia darrera l'adreça de la pàgina web que n'Aina txeca havia deixat a l'estança de l'hotel havia provocat que no se n'hagués adonat fins que Maruska havia entrat a l'habitació.
Bonanat, en un acte d'intentar oblidar aquella pudor, va agafar el llibre d'Stephen King de sobre el llit. Quan Tereza va veure que el seu convidat (així el considerava) s'interessava pel seu llibre favorit, va amollar una forta rialla, a la que Bonanat va respondre amb una ganyota forçada. En aquell moment la clau va tornar a rodar i el petitíssim cap de Maruska va guaitar per la porta.
-Nutrajo, mangajo! va exclamar.
Tereza es va aixecar, ajudant-se de les mans, i amb molt d'esforç i després de lluitar titànicament contra l'estreta porta, va aconseguir sortir. Des de fora, ella i sa mare li demanaven que les seguís.
Bonanat va sortir, i Maruska el va agafar d'una mà. El varen dirigir a la cuina on la taula estava parada amb un menjar exuberant i fumejant. Era menjar medieval. El que va veure Bonanat sobre aquella taula de fusta era un genoll de porc rostit clavat a un ferro. Les dues dones el van forçar a seure i li van fer entendre que estava convidat a menjar. Ell va pensar que no per tot la gent era així d'hospitalària i que pot ser eren aquestes les ocasions o la vida nova que cercava quan va decidir desaparèixer. Però la idea de solucionar un misteri absurd com el trobar-se i salvar de l'ofeg a la doble de n'Aina, va poder més que aquella estranya hospitalitat. A la sortida del dormitori havia localitzat la sortida de la casa. Pot ser aquell era un bon moment per escapar corrents. I així ho va fer, quan elles varen estar assegudes, ell va fer la cadira enrera i va començar a córrer cap a la porta. El passadís era llarg i fosc. Veia la porta de cada vegada més a prop, però va ser just abans d'arribar que va pensar en l'adreça que n'Aina txeca havia apuntat en aquell paper. Va sentir crits provinents de la cuina. El terra tremolava, es va girar i va veure a la immensa Tereza dirigir-se pel passadís a tota velocitat cap a ell. El paper havia de ser a alguna banda dins de l'habitació de Tereza, a la qual hi havia de tornar, però per això primer calia esquivar el cos d'aquella geganta. Però l'habitació no era lluny i li va donar temps a ficar-s'hi. Afortunadament va trobar el paper al costat de la pantalla de l'ordinador que encara mostrava un nom. També hi havia l'embotit, però per educació o per falta de necessitat no el va agafar. I mentre s'esmunyia de l'habitació, la Tereza el va agafar del braç i li cridava paraules que ell no entenia. La Maruska s'apropava tan aviat com podia, que no era gaire, pel llarg passadís, proferint impronunciables lletanies.
Bonanat, per primera vegada, va tenir por. No entenia la situació i tampoc hi trobava solució. Algú va tocar la porta, un fet que va provocar la immobilitat total per part de les dues dones, i la possibilitat de que Bonanat, en un acte ràpid es pogués desfer de la gran força de Tereza. Va córrer cap a la porta, la va obrir i va sortir, amb la desgràcia d'empènyer a la persona que esperava a fora, un carter, que va rodolar escales abaix.
Quan Bonanat va deixar de córrer, molts minuts després, es va adonar que era dalt de les escales que porten al castell de Praga i que la vista que tenia des d'allà dalt era espectacular.
Es va assegurar que ningú l'havia seguit i també de dur el paper a la mà. Tenia possibilitats obertes, la primera de totes era reconduïr-se: oblidar o ignorar l'obsessió mistèrica de n'Aina txeca i aprofitar la ciutat. La segona passava per intentar conèixer gent o aprendre una feina com a fuster creador de titelles, la nova vida.
Bonanat va contemplar la imponent entrada al castell, i va decidir fer-hi una volta pels seus carrers. Després de passejar una estona es va adonar que estava completament sol i que una de les portes d'accés a l'interior de l'edifici principal era oberta. Això li va fer mal. Coneixia poques persones més curioses que ell mateix. Però abans de ficar-se en més merders, Bonanat va mirar el paper arruat que tenia a la mà, però no tenia res a perdre en res del que fes. Havia de valorar totes les opcions. Tot i que de vegades es sentia nou, com un Mister Scrooge després de la visita dels esperits del Nadal, també l'estremia pensar en que totes aquestes eufòries i decisions estranyes podien respondre a alguna malaltia mental incipient. Temia l'obsessió. Però l'obsessió era allà i estava destinada a tornar, a ser-hi, a repicar amb força cada segon. Bah, a la merda. Sóc a Praga i estic més viu que mai. Què hi deu haver dins el castell? Què hi deu haver a l'adreça? I si descanses un poc?

A.- Bonanat entra al castell.
B.- Bonanat es dirigeix a l'hotel.
C.- Bonanat es dirigeix a l'adreça escrita al paper.

Vota